USA

Durant el que queda de mes estic a Califòrnia, de "vacances formatives" ja que estaré a la Universitat de Berkeley fent un curs i perfeccionant l'anglès, que falta em fa.

De pas intentaré visitar el màxim de la costa californiana i si em queda temps, Las Vegas.

Ja us explicaré. Però, mentrestat...

Esperanza Aguirre

Esperanza Aguirre s’ha baixat el sou un 2%. Ella i tots els càrrecs per sota d’ella, així mateix ha demanat el mateix per als seus que estan governant en els Ajuntaments.
No deixa de ser sorprenent l’habilitat política d’aquesta senyora. La baixada és un gest que segur que serà valorat per alguns ciutadans.
Aguirre controla els temps com vol. Sí, perquè el que la senyora Aguirre ara baixa, havia estat pujat de manera important anys enrere amb una Llei de la Comunitat i mesos enrere amb modificacions a l’alça. De fet, el seu sou és superior al del president del govern espanyol.
El que amaga la seva proposta actual, són les jugades anteriors i que ara es quedaran en la memòria d’aquells que seguim més o menys l’activitat política, i serà “tapat” per les suposades mesures d’austeritat que impulsa el seu govern.
Aguirre és una dirigent conservadora 100 %. M’explico, a part d’una ideologia que ningú li pot negar profundament conservadora (liberalització sanitat i educació, reformes laborals...), té també una actitud pròpia de la dreta (ambició, control amb mà de ferro del seu govern, del PP de Madrid i de les institucions properes – per exemple, Caja Madrid -, demagoga i control absolut dels mitjans i dels temps informatius...).
La jugada del 2 %, no deixa de ser una més que ens mostra el seu tarannà i que fa amb el clar objectiu de catapultar-se a la Presidència del PP i del govern espanyol. De moment, el PSOE madrileny no només no l’ha desactivada si no que l’enforteix en no ser capaç de fer un discurs alternatiu i el PSOE espero que no s’arrepenteixi de les abraçades que es donen ara Blanco i Aguirre. Alerta amb aquesta senyora.

La necessitat d’un discurs coherent en política econòmica

Fa temps ja que comença a ser perillosa la manca de coherència en alguns aspectes de política econòmica, que afegit a una nefasta política de comunicació, agreuja el malestar de la ciutadania.
Que l’únic del nostre discurs en política econòmica sigui que no volem una reforma laboral, per tal de no facilitar l’acomiadament, és com a poc incomplet. Comparteixo no voler fer reformes amb la intenció d’abaratir l’acomiadament, però és evident que això no vol dir que el model que tenim sigui l’òptim.
Calen reformes estructurals que facilitin l’entrada en condicions al mercat laboral, fent més fàcil la contractació i més difícil, la pròrroga de contractes indignes (becaris, temporers...). Com? Incentivant contractació indefinida i de formació (reduint els costos de la Seguretat Social de l’empresa), fomentant més encara la substitució dels contractes temporals per indefinits mitjançant mesures de bonificacions als impostos de societats o posant-ho com a condició per assolir determinats suports de l’Estat (com per exemple, préstecs ICO).
A part d’això, quina és la política fiscal que defensem? El dimarts al matí, hi havia un pacte per acabar amb la “Llei Beckam” (els futbolistes estrangers només tributen un 20 %, quan els nacionals ho fan al 40-45 %), pujar impostos a rendes de més de 60.000 euros i millorar la progressivitat fiscal d’algunes de les mesures com són el 400 euros de deducció de l’IRPF i els 2.500 euros per fill. Però el dimarts a la tarda, hi ha un canvi de parer perquè segons sembla aquestes propostes eren d’ICV-IU. I nosaltres no hi estem d’acord? Va ser un gran error fer-nos enrere, un equilibri parlamentari val més que unes propostes que defensen el 99 % dels votants dels PSOE? Em resulta incomprensible i ens fa aparèixer davant els ciutadans com si no tinguéssim més discurs econòmic que el de “no fer res més” o “el del que convingui a cada moment”. La famosa Llei d’Economia Productiva, no s’explica, quan ha de ser un dels pilars d’una reforma econòmica profunda que ens ha de fer sortir, encara que siguem els últims, de la situació de crisi. Tot plegat, ens fa perdre credibilitat a marxes forçades.
Temps com els actuals, requereixen de propostes sòlides i d’esperit reformador, si no, correm el risc que els ciutadans considerin millor una altra opció, que encara que els perjudiquin saben que actuaran amb contundència...

Ja que la crisi passa per aquí...

La base de l’economia té problemes. Ho demostra que tinguem uns nivells d’atur que poden arribar a puntes del 18-20 %, mentre que a altres llocs de la Unió Europea en tenen un 10 % com a màxim. O en el cas del EUA, que estan al 8 %.
Ara bé, cal tenir en consideració que els mercats laborals anglosaxons i nord-americà són diferents.
A Espanya i a la majoria de països de la UE, la jornada laboral està regulada (40 hores), hi ha un paper dels sindicats determinant (diàleg social), les fórmules contractuals són fixades i regulades, hi ha un salari mínim, hi ha una prestació d’atur i desocupació...
Als EUA i als mercats laborals anglosaxons, això no passa, hi ha una absoluta llibertat en la contractació (des d’hores, a tipologia de contractes, de salaris, no hi ha pràcticament subsidis i el paper dels sindicats és residual quan no inexistent). Això fa que hi hagi més gent ocupada, però amb condicions pèssimes. Es dóna la paradoxa, que proporcionalment havent-hi molta més gent ocupada als EUA que aquí, els ratis de pobresa extrema són majors als EUA.

Es pot considerar per tant bo el model americà? Jo crec que no.
Hem sentit aquestes darreres setmanes, cants de sirena d’aquells que són en gran part responsables de la situació actual, de la boca de la CEOE o altres que aprofitant el moment de crisi diuen que cal anar cap al model anglosaxó, que així tindríem menys atur. Cal puntualitzar algunes coses que amaguen:
1. Amb una desregularització del mercat laboral hi hauria més atur. Per què? Les empreses no haurien d’indemnitzar els seus treballadors. Això seria alhora letal per l’economia (més gent aturada, menys consum).
2. Augment el poder de l’empresariat i les empreses sobre els treballadors (per la por a perdre la feina, perquè hi ha més persones disposades a fer la teva feina, sous més baixos).
3. La flexibilització es tradueix en una ocupació insegura i inestable i això provoca que les persones no comprin, no consumeixin, per tant, el consum continuaria minvant. Tenir feina i ser pobre o un exclòs social no seria contradictori.
4. Increment de la desigualtat i la dispersió retributives.

Per tant i mirant cap endavant, la desregularització i la flexibilització del mercat laboral no són una resposta.

Però sí que vull ressenyar que el nostre mercat laboral necessita reformes, no cap a la flexibilització pels arguments anteriors, si no cap a la modernització i eliminació de formes contractuals que fomenten el treball precari i la desigualtat. En tot cas, parlaré d'això en un dels próxims articles.

20 anys de Tiananmen

Fa una semana i escaig es van complir 20 anys de l’afer de Tiananmen. El que va començar com una revolta universitària contra la dictadura xinesa, va acabar com Xina acostumava i acostuma a solucionar els seus afers interns: amb repressió.
20 anys després, queda en el record del món lliure i de la generació de xinesos que el van viure en primera persona. Perquè la Xina d’ara continua amagant la informació, allò que va simbolitzar la resistència contra un règim arcaic i instaurant en segles passats va ser esclafat, així com l’esperança d’un cert canvi.
Ni els Jocs Olímpics, ni les reclamacions en temes tan sensibles com els del Tibet, ni molt menys el clam per una obertura informativa han provocat canvis sensibles. Per tant, podria pensar-se que aquell moviment no va tenir cap mena d’efecte.
Tanmateix, crec que sí que el va tenir, va ser el despertar de la consciència mundial entorn a les barbaritats de la dictadura xinesa. Però, la llei del mercat continua primant en les relacions internacionals i això fa que la pressió per una major obertura de la Xina hagi estat feble per no dir nul·la.
Esperem que amb els nous temps que s’imposen, això canviï, i que d’aquí no masses anys puguem dir que aquells que van estar a Tiananmen defensant la llibertat, van assentar la llavor d’una Xina democràtica i on es respectin els drets humans.

La baixada de l'atur

Ha baixat l’atur durant el mes de maig. Han passat 14 mesos de creixement sostingut d'aturats, pel que la novetat és bona notícia ja només per aquest sol fet, per ser novetat.
Ara bé, que sigui un bon indicatiu, no vol dir que ja hàgim solucionat els nostres problemes que no són pocs. En primer lloc, la millora del nostre model econòmic, allò que s’ha vingut a dir “canvi de model productiu” és més necessari que mai. Segonament, el nostre mercat laboral. Sóc absolutament contrari a una reforma que impliqui una major desregularització o flexibilització, però sí que crec que és necessària una reforma per simplificar la contractació i afavorir la protecció els treballadors de manera general, suprimint formules contractuals que fomenten la contractació temporal i precària.
Només el temps dirà si estem amb un canvi de tendència o és un simple fet conjuntural que l’atur baixi, però el que és evident és que hem d’estar preparats pel que pugui venir en el futur a curt, mig i llarg termini i es fa més necessari que mai, doncs, reformes estructurals profundes: un New Deal espanyol i europeu.

La necessària reforma del sistema financer

En els últims temps, la dimensió financera ha anat multiplicant-se en el conjunt de l’economia, ha traspassat fronteres i s’ha globalitzat, en la mateixa mesura que els mercats financers es tornaven més complexos i eren cada vegada menys i pitjor regulats.
El sistema financer global s’ha manifestat clarament ineficient. No s’han canalitzat recursos cap a projectes d’inversió productiva i s’ha mostrat inestable i gens capacitat per donar resposta de manera ràpida i eficaç davant les greus dificultats que estem patint.
Cal un canvi. Donar solucions a curt termini, ens portarà a què els problemes tornin a sorgir. Cal un procés de refundació del sistema financer internacional i la UE hi ha de jugar un paper actiu i decisiu.
Les variables de lliure circulació de capitals, competència sense regles fiscals, laborals o socials i el comerç internacional desequilibrat s’han de veure redefinides pel creixement sostenible mundial, la solidesa macroeconòmica, la justícia, l’equilibri al comerç i una governança efectiva.

En aquest sentit, la intervenció estatal, a través de l’acció pública, s’ha mostrat com a imprescindible per tal de sostenir el sistema financer i activar el crèdit (sense el qual moltes empreses, especialment les PIMES, no podrien continuar la seva activitat), així mateix s’han garantit els estalvis dels ciutadans i protegit els sectors més perjudicats.

Veient doncs, aquestes actuacions, és clar que cal introduir més i millor regulació al sistema financer i sobretot exigir molt més rigor en la seva aplicació. S’ha de donar seguretat i estabilitat en el sistema, posant-lo al servei del creixement real i no de l’especulació, afavorint la màxima transparència que impedeixi el frau (acabant, entre altres mesures, amb els paradisos fiscals).