Money, money

Aviat es començarà a discutir el pròxim finançament de Catalunya i, de retruc, de la resta de les Comunitats Autònomes.
En els últims dies, també hem pogut escoltar diverses postures al respecte. Casos destacats, en són, l’article de Felipe González i d’en José Montilla, publicats a El País.
La discussió i la transparència és bona, però no hauríem de caure en una mediatització d’una discussió cabdal (com ja ens va passar amb l’Estatut), que ha de servir per fonamentar els principis amb què es regiran les finances autonòmiques i això també afectarà a les necessitades hisendes locals, que encara que no estiguin a l’agenda mediàtica, és un aspecte a solucionar de fa temps.
És per això, que pensant en el millor per tothom s’ha de fer alta política, on els arguments sobrepassin les desqualificacions i la crítica basada en estereotips d’altres segles.
Catalunya necessita un millor finançament. Les infraestructures, la política social, el creixement econòmic se’n veuran beneficiats.
Però també, hem de recordar que la solidaritat ha de ser un valor a tenir en compte i a compartir per tots, no només per uns pocs.

Solidaritat no només és rebre, si no que també donar.

Alerta alimentària

L’augment de preus i l’època d’estancament econòmic té un efecte en les nostres butxaques que és immediat i que comprovem dia a dia al anar al supermercat o a omplir el dipòsit del cotxe.
Aquest efecte no només es veu en el que s’ha vingut a dir primer món, si no que també i sobretot, en el Tercer Món.
Fa pocs dies, la Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (la FAO) feia una crida urgent al països col·laboradors perquè degut a la pujada de preus dels aliments no pot fer front a la despesa necessària per l’anormalment contínua fam que afecta encara avui moltíssimes zones del Món.
El capitalisme es basa en la conjunció entre l’oferta i la demanda, però no deixa de ser una nova forma de dominació si no s’apliquen aspectes correctors en favor dels més perjudicats i polítiques liberals i alhora socials que permetin el desenvolupament de tots els països, l’equitat i l’eficiència. El capitalisme i l’economia de mercat han de ser sinònim de llibertat, de fet ho porten en la seva essència, però de moment, només ho és per alguns.

Dexter

Dexter, és una sèrie de FOX que es pot veure a Espanya. Tracta d'una persona amb un important secret, que té instints assassins que ha après a canalitzar fent desaparèixer criminals i indesitjables.

Més enllà de la història, m'interessa parlar del que representa el personatge.

Dexter, té dues cares, dues màscares que diria en Jordi Balaguer. La de com és ell i la de com fa veure que és.

Tots tenim aspectes del nostre ser que anem coneixent al llarg del temps i n'hi ha que no els sabrem mai. Així mateix, tota persona actua en algun moment (o en molts), no com voldria (el que li marca el seu ser), si no com "ha de fer-ho".

Tots tenim varis "jos", que a vegades coinicideixen amb el ser i sovint no.

¿Sou capaços de dir que coneixeu qui ÉS la persona que teniu asseguda al vostre cantó? Jo no, i tinc forces dubtes de saber-ho de mi mateix.

1 de maig: un any més i, malgrat tot, per molts anys

L’1 de maig ha perdut el molt del caire reivindicatiu que havia arribat a tenir; però, tanmateix, en un moment com l’actual és important que parlem de les noves perspectives i de com s’ha de continuar amb les millores del col·lectiu assalariat.
Actualment, estem lluny encara de la plena ocupació i en un context de desacceleració econòmica, la cosa sembla que anirà més aviat cap a un augment de l’atur.
La lluita contra l’atur ha de ser un aspecte central, que sigui consensuat, per aconseguir salaris dignes, productivitat i alhora millorar l’economia.
En els darrers temps la flexibilització de l’ocupació ha estat un element recurrent, sobretot per governs conservadors, per reduir l’atur. Però, la flexibilització s’ha traduït sense cap mena de dubte en una ocupació insegura i inestable. Cal cercar noves mesures que comptabilitzen la llibertat per contractar i la llibertat per ser contractat.
És per això que el dia 1 de maig no ha de deixar un dia per recordar des d’on partim, on som i, sobretot, a on volem arribar i que, malgrat els avenços, queda molt per fer.

Us adjunto l'article al Diari de Girona que em van publicar el dia 1 de maig.

Govern

Vaig comentar que parlaria del nou govern i, ara, amb perspectiva temporal, tot i que acaba de començar el seu trajecte, parlaré de les meves primeres impressions.

La forta presència d'independents en el govern m'ha sobtat. Entenc que és molt bo apostar per gent que sigui bona en els sectors dels quals s'ocuparan, però s'ha de mantenir un equilibri amb aquells que treballen dia a dia en ideologia i en fer que algun dels seus dirigents arribin a ser algun dia, com és el cas, president del govern espanyol.

Pel que fa als dos vice-presidents i el ministre d'Interior, Rubalcaba, no hi ha discussió possible, sobre la importància de la seva solvència i capacitat de treball. De fet, però, crec que en Solbes hi serà fins que acabi la desacceleració econòmica i després marxarà, amb un currículum impecable i una trajectòria envejable per a qualsevol economista i servidor públic. Després, és molt possible, que s'opti per Miguel Sebastián, bon economista i ministre d'Indústria, com a nou vice-president econòmic.

César Antonio Molina, ministre de Cultura, és reconegut fins i tot pel PP com un dels millors ministres de Cultura de la democràcia. Home de lletres, independent i amb una fulla de serveis al Instituto Cervantes de matrícula d'honor.

També tenim a Cristina Garmendia, al front de Ciència i Innovació, i Bernat Soria, a Sanitat. Dos investigadors del món de la genètica amb projecció internacional que espero donin un fort impuls a la investigació amb cèl·lules mare.

Pel que fa a Elena Salgado i Elena Espinosa, tenen en els seu haver 4 anys de desenvolupament eficaç de les seves funcions. Això sí, la difuminació en un sol ministeri de Medi Ambient i Agricultura, Ramaderia i Pesca m'està costant d'assumir. Entenc que es vol buscar eficiència, però el Canvi Climàtic bé mereixa un ministeri.

De Foment, trobo que Magadalena Àlvarez no era la més adequada; però, temps al temps, potser tampoc s'ha estat just amb ella malgrat tot.

A Justícia, no m'agrada en Bermejo (que va ser arrassat com a cap de llista a Múrcia pel PP), i sobretot tenint a un brillant López Aguilar o al basc Ramon Jáuregui en la trinxera .

A Assumptes Exteriors, Moratinos no ha tingut sort i té una gran experiència com a diplomàtic. Espero que ara tingui més "atino". De tota manera, també crec que serà substituït d'aquí un dos anys i em sonen tres noms: Bernardino León, Trinidad Jiménez o el mateix López Aguilar.

A Defensa, cada dia m'agrada més la Carme Chacón. A més, compta al seu equip amb un amic de fa anys, en Germán Rodríguez, com a Director de Comunicació del Ministeri, feina que desenvoluparà, sens dubte, de forma óptima.

A Treball i Immigració, entra Celestino Corbacho i surt la "cara social" del govern, Jesús Caldera. A en Celestino, l'he sentit moltes vegades, és un home directe i això s'agraeix. Pel que fa a la sortida de Caldera, que ja aviso no és "sant de la meva devoció", m'ha sorprès molt; però espero que aquesta fundació d'idees sigui de veritat pionera.

A Habitatge i Igualtat ja veurem. Ara, sempre, és bo veure una Ministra de tan sols 31 anys. Els temps estan canviant.

A Educació, Afers Socials i Esports s'ha creat un superministeri, que es podria anomenar agafant el termini anglosaxó "Ministeri de la Família". Vagi per endavant el meu respecte per la titular, Mercedes Cabrera, però aquesta cartera tan social m'haguès agradat que estès a mans d'algun militant.

En tot cas, espero que pel bé de tots, tinguin encert i el president Rodríguez Zapatero, no oblidi allò del "no nos falles" i que la situació parlamentària requerirà d'equilibris i pactes i no de estratègies presidencialistes.

II República

Avui és l'aniversari de la II República i no podia estar-me de fer algun post especial. A més, pren possessió el nou govern, del qual ja faré algun comentari els pròxims dies.

Ahir, a la Sexta, feien un reportatge sobre com hauria pogut ser Espanya si aquella II República haguès guanyat la Guerra Civil.

El final era sorprenent. El 2008, Aznar, seria el president de l'Estat, i José Luis Rodríguez Zapatero, primer ministre.

Es feia particular al·lusió a què l'educació i el desenvolupament econòmic haguessin arribat abans, hauríem cabut dins el Pla Marshall o fins i tot ens podríem haver assegut al Consell de Seguretat de la ONU com a membre permanent.

Sens dubte, les coses serien diferents; però alhora que es parla dels valors positius d'aquella República també s'ha de fer crítica a aquelles coses que no es feren prou bé i que podrien haver portat a un final diferent del que va ser i que podria assimilar-se al que ahir comentava La Sexta.

Els valors d'aquella república són més vàlids que mai, tot i que no tots els que deien defensar-la, en defensaven els valors: la democràcia, la igualtat, el liberalisme de drets, l'educació com a fonament de l'Estat i la llibertat.

Sabeu que m'agrada molt Londres i passejant per un dels seus carrers de Notting Hill vaig veure un mural, que em va fer posar la carn de gallina, en un mercat cèntric del barri i no em vaig estar de fer-li una fotografia. Es diu "1936-39 Ecos de España: No pasaran". El problema és que sí que van passar i alguns encara hi són.

Aguirre

Avui comença la investidura per escollir José Luis Rodríguez Zapatero president del govern. Tot fa preveure que serà escollit en segona volta.

Però també aquests dies està molt interessant l'ambient del PP. He llegit amb atenció el discurs d'ahir d'Esperanza Aguirre i es pot dir (tot i que pot semblar tòpic) que no va donar lloc a improvitzacions.

M'ha sorprès que Esperanza Aguirre s'adjectivi com a liberal. Aguirre ha aplicat unes polítiques a la Comunitat de Madrid amb una profunda desregularització econòmica sense cap mena de control que ha permès, per exemple, que la gestió privada d'hospitals i dels serveis socials sigui una realitat en detriment dels usuaris.

Jo em considero liberal. Perquè vull els mateixos drets per tothom (immigrants, homosexuals, dones i joves), perquè vull igualtat d'oportunitats (garantint un sistema d'Estat del Benestar que no discrimini per volum de nòmines) i que es permeti el desenvolupament de tota persona a on vulgui arribar.

Per tant, o Esperanza Aguirre no és liberal o jo no ho sóc.

Com a militant del PSC, crec que el fet que Mariano Rajoy continuï és una bona notícia. Ara, si fos militant del PP, tindria clar que la meva aposta, seria, malgrat tot, Esperanza Aguirre (una vegada ja sembla descartat Gallardón).

De tota manera, seguiré amb atenció l'evolució de tot plegat. Fins al juny, entre el PP i ERC això estarà entretingut.

M'encanta la política.