No tots som iguals

La corrupció ha entrat a l’oasi català, s’ha dit aquests dies. Cal fer una apreciació, i és que la corrupció, per mala sort, no és novedosa.
El que sí és novetat, és que ara tenim unes forces policials molt més eficients i uns mitjans de comunicació que donen les notícies en directe. I d’això sí ens n’hem de felicitar, perquè els corruptes han de ser denunciats i anar a la presó.
Ara bé, els ajuntaments, i la majoria d’institucions, estan plens de persones, amb dedicació i en moltíssims casos sense cap mena d’assignació, que no es mereixen ser comparats amb els que aquests dies surten per la televisió.
La confiança és bàsica en tot el nostre sistema, si no, només cal veure què ha passat amb l’economia. I en el cas de la política, ens trobem amb el mateix. La manca de confiança, quan no la desconfiança declarada, porta a la degeneració de la democràcia.
És per això que ara més que mai, calen actituds exemplaritzants. Perquè la gran majoria de polítics d’aquest país, siguin de les sigles que siguin, són gent honrada i decent. Atributs ambdós que haurien de ser definitoris de l’activitat política.
Ja ho he dit en diversos articles, estem en un mal moment per la democràcia i, per tant, per la llibertat. I per això, i tal i com va dir Àngela Merkel en la commemoració del 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlín hem de recordar que “La llibertat no neix per sí sola, cal lluitar per ella” i jo hi afegiria: “La llibertat no es manté per si sola”.

Berlusconilàndia

Fa pocs dies el Parlament europeu, amb els vots de tota la dreta, ultradreta i euroescèptics votava contra una resolució en què es denunciaven les pràctiques feixistes i contra la llibertat d’opinió del senyor Berlusconi.
Itàlia fa temps que es troba en una espiral preocupant, i només l’última sentència del Tribunal Constitucional dient que era inconstitucional la llei que es va fer el senyor Berlusconi ad hoc per tal de no poder ser perseguit per la justícia mentre fos primer ministre dóna senyals de trobar-nos davant d’un país europeu.
Tanmateix, la permissivitat de tota la dreta europea aliant-se amb posicionaments neofeixistes no és bon símptoma. De dictadures no n’hi ha de bones, ni les d’esquerres ni les de drets. I davant de símptomes antidemocràtics, vinguessin d’on vinguessin, la reacció hauria de ser unitària en favor d’allò que en teoria ens uneix: la democràcia i la llibertat.
Berlusconi és un pallasso de la política i a més un presumpte estafador, a més d’un conegut promotor de la prostitució. Aquests tipus de personatges no ajuden a generar confiança en els nostres dirigents, i menys, quan aquests a sobre opten per no pronunciar-s’hi o per defensar la seva actuació.
I el que és pitjor sembla que les maneres de fer d’aquest senyor s’estenen a uns nivells, que ni els de la Grip A. Sens dubte, ens trobem davant mals moments per la democràcia i, per tant, davant certs perills per la nostra llibertat.

Cas Millet

Les últimes setmanes estan sent polèmiques pels escàndols de corrupció que han afectat al PP, però d’aquest ja es parla molt, jo vull parlar del cas del Palau de la Música Catalana, el cas Millet.
En primer lloc, em causa estupefacció la passivitat amb què polítics i sembla que agents socials es prenen el tema. Suposo que deu ser perquè tots hi rebrien, ja que el Palau de la Música té un patronat conformat amb gent de totes les forces polítiques i a tots se’ls va passar que aquest senyor feia el que volia. Tanmateix, em sembla tot plegat hipòcrita.
No podem estar demanant a la gent que es senti identificada amb les institucions, que votin, que confiïn, que comprenguin les decisions dels governants, si després quan davant fets d’aquesta índole, sembla que l’estratègia és “deixar passar”.
Em causa vergonya pròpia, com a membre d’institucions i d’un partit polític, i aliena, per aquells que amaguen el cap. Cal ser contundents i aplicar el bisturí quan i on cal, en favor de la transparència i de l’ètica i moral política, que per molt que diguin el contrari, jo segueixo dient que existeix en el món de la política.
Si no reaccionem davant de fets com aquests, quan vulguem recuperar o defensar la importància dels partits polítics, com a òrgans de participació, i de les administracions, com òrgans de gestió eficient, potser ja farem tard.
Aquests actes i la gestió posterior s’estan convertit en autèntiques armes de desafecció massiva.

Fiscalitat i nous pressupostos

Estem en plena redacció dels pressupostos generals de l’Estat i està donant per molts titulars, tot i que cap de concret.
Planeja en l’aire la idea d’una pujada d’impostos, en diferents àmbits (directes i indirectes). Tot i que segons sembla es subscriuen a un “increment puntual i temporal”, tal i com va dir el president Rodríguez Zapatero.
La pujada del dèficit dels últims temps, anirà en creixement, degut a una clara aposta del govern per impulsar mesures expansives i de suport a la gent que més pateix. A ningú que em conegui li deu sorprendre, que digui que m’agrada el que s’ha vingut a dir, la solvència fiscal. Endeutar l’economia té efectes que poden ser positius a curt, però que a llarg no ho són i que per això impliquen una sèries de mesures, com ara l’increment d’impostos esmentat abans.
Tanmateix, no veig gens bé la possible pujada de l’IVA. Primer, perquè és un impost indirecte i per tant, gens progressiu. I segon, perquè l’increment de preus pot provocar una contracció de la demanda (encara més) afectant les comptes de resultats (encara més) de les empreses. Sé, que a nivell d’IVA, estem encara lluny d’altres països però no és el moment d’una pujada d’aquestes característiques.
Des de fa ja molt temps, les rendes del capital tributen a un interès fix, sent il·lògic que en canvi les rendes del treball siguin gravades molt més fortament que les rendes de capital. Potser hauríem de començar a mirar què passa amb aquestes, abans de prendre mesures altament impopulars i, em temo, poc eficients.

Embrollo fiscal

Encara que el motiu que ha portat a El País a escriure aquest editorial segurament no té res a veure amb la qüestió en sí, lamento dir que estic d'acord al 100 % amb el contingut del mateix.

I no em puc estar de lamentar la sortida de dues persones com Jordi Sevilla i, sobretot, Pedro Solbes.

Con toda seguridad, el embrollo fiscal que el Gobierno de Rodríguez Zapatero ha organizado este verano con anuncios sucesivos y contradictorios, rectificaciones, desautorizaciones y vuelta a empezar, ha sido uno de los factores que más ha contribuido a extender entre los ciudadanos la sensación de improvisación y falta de rumbo ante la crisis económica. Su comparecencia en el Parlamento -cabe recordar que a petición propia- sólo añadió confusión, de tal manera que, a día de hoy, la opinión pública todavía desconoce con exactitud qué quiso decir al anunciar un aumento fiscal de 15.000 millones en 2010. Ni subir impuestos es automáticamente de izquierdas ni bajarlos de derechas. Ni lo primero equivale a políticas sociales ni lo segundo a estimular la economía. La política fiscal es, sencillamente, otro instrumento de redistribución. Y como tal debe ser manejado con rigor y competencia. Por eso están fuera de lugar los anuncios imprecisos e irreflexivos de subidas de impuestos: no queda claro por qué razón Zapatero confirmó en Italia, en una surrealista conferencia de prensa con Berlusconi, que estudia también aumentar los impuestos indirectos, cuando debió hacerlo el día anterior en el Parlamento, y no lo hizo.
El objetivo fundamental de la política económica es sostener el bienestar de los ciudadanos. Y lo que está sucediendo en España es que se está reduciendo a ritmos inquietantes el PIB por habitante, en gran medida porque lo está haciendo el empleo. El paro ya es más del doble del promedio de la OCDE. Detener esa sangría es la condición necesaria no sólo para reducir pérdidas de bienestar de los ciudadanos, sino también para sanear las cuentas públicas a medio plazo.
Una economía en la que la inversión cae a ritmos del 20% hipoteca su producción futura, su modernización y capacidad competitiva a medio plazo. Sin un aumento de inversión pública que compense el desplome de la privada se corre el riesgo de retrasar más la salida de la crisis.
Es pues indiscutible que sanear las finanzas del Estado es una obligación de cualquier Gobierno. Pero las dos vías para conseguirlo son el aumento de los ingresos y la reducción del gasto, alternativas ambas que reducen los estímulos al crecimiento en el corto plazo. De ahí que resulte decisivo elegir bien el momento de recurrir a cualquiera de ellas, en particular a la subida de impuestos. Si, como ocurre en España, la recesión es muy pronunciada y la recuperación lenta y distante, cuadrar las cuentas públicas no puede ser la máxima prioridad. Eso no significa que el plan no tenga que estar preparado, a ser posible con el respaldo de la oposición. Pero su aplicación ha de esperar a que se detenga la destrucción de empleo.
Entonces, y sólo entonces, será el momento de elevar los impuestos, una decisión que, se quiera o no, tendrá que ser adoptada para reconducir las cuentas públicas deterioradas por la crisis. Pero antes es imprescindible avanzar en la productividad de las administraciones públicas, Gobierno incluido, y en la eficacia recaudatoria. También en aquellas reformas no destructoras de empleo y favorecedoras de la modernización del país.
No parece ser ése el camino emprendido por el Gobierno, encastillado en una rancia retórica que se olvida de la obligación central de la socialdemocracia de compatibilizar la gestión económica eficiente con el compromiso social, en vez de convertirlos en objetivos excluyentes. La diferencia entre las medidas populistas y la política social es más nítida de lo que parece entender Rodríguez Zapatero -ahí están los 400 euros-. De que lo entienda a partir de ahora dependerá en gran parte el futuro inmediato de este país.

Caixa de Girona, un pas cap al futur

Ahir es va aprovar definitivament la fusió entre Caixa de Girona, Caixa Sabadell, Caixa Manlleu i Caixa Terrassa.
S’han acabat mesos d’especulacions i rumorologia, en alguns casos fins i tot malintencionada, per part d’empreses competidores quan no de gent que es donava per economistes.
El nou model, plantejarà no la desaparició de Caixa de Girona, si no el manteniment de la marca corporativa i alhora la integració en un organisme més gran, per guanyar eficiència i competitivitat. Em felicito per la decisió.
Ara, el paper serà el de l’Assemblea General, on no crec que hi hagi excessiu problemes i on s’hauran de demostrar més coses serà en el procés, sempre dolorós, de reestructuració de personal i d’oficines. Haurem d’estar expectants. L'entitat gironina aportarà 229 oficines, la majoria de les quals ubicades a les comarques gironines i barcelonines.
Caixa de Girona ha resultat ser una entitat important per les empreses i els particulars gironins, on han finançat múltiples operacions i han contribuït sens dubte a assentar un teixit empresarial arreu de les comarques gironines.
Els objectius han d’anar per allà mateix, en moments que no són fàcils, és important i crec que amb aquesta fusió es fa, donar el missatge de solvència i que Caixa de Girona continuarà contribuint a unes comarques gironines més pròsperes i reforçar el paper d’una Fundació, que vagi més enllà a nivell social que els concerts “de luxe” d’estiu.

A mitjans d’aquest mes s’acordava després de mesos de negociació el nou acord de finançament.
La valoració política respecte al nou model és altament positiva. Ens permet enfocar ja de manera definitiva el desplegament estatutari i els plans d’inversió i reforma tan necessaris per a les nostres infrastructures i el nostre desenvolupament.

Què suposarà aquest model nou de finançament?

1. Doncs, en primer lloc, els ciutadans de Catalunya veuran que els seus impostos es quedaran en la major part a les arques autonòmiques, donat l’augment de la participació autonòmica en els grans impostos estatals.
2. La Generalitat gaudirà de més llibertat d’acció. Tindrem més capacitat de decisió per determinar alguns aspectes com ara mínims exempts o tipus impositiu. És un pas clar cap al federalisme tributari.
3. Increment dels recursos de la Generalitat. Actualment, els catalans i catalanes paguen impostos a la Generalitat un 21 % per sobre de la mitja del conjunt de comunitats autònomes i després de la contribució a la solidaritat territorial, es queda amb un 6 % per sota. Amb el nou model, ens situem un 5 % per sobre de la mitja (aspecte que fa referència a l’equitat). I això, mantenint un aspecte clau per als socialistes: la solidaritat entre regions.
4. El sistema inclou clàusules de revisió anuals, amb el que s’acaba amb les limitacions de models anteriors que feien referència a la població de l’any 1.999, sense tenir en compte els canvis des de llavors.
5. Més recursos específics per finançar competències pròpies de Catalunya, com ara els Mossos d’Esquadra, les presons, política lingüística, inversions en rodalies i en el transport metropolità.

Tot plegat suposarà un increment de 2.200 milions d’euros el primer any que arribarà segones les previsions establertes a 3.800 milions d’euros el 4t any d’aplicació.

Amb aquestes xifres resulta incomprensible l’actitud de Convergència i Unió, que veu com amb els arguments (en un any obtenim més recursos que en el 6 anteriors amb el model de CiU+PP) es queden sense argumentari polític.
Així mateix, cal denunciar amb energia, els que des de l’altra banda, parlen d’aquest model amb dosis de catalanofòbia evidents. Comunitats com Madrid o País Valencià (governades ambdues pel PP) obtindran també una millora substancial com a resultes d’aquest acord, pel que no s’entén la demagògia utilitzada pel PP i mitjans pròxims en contra, una vegada més, de les institucions catalanes.

Ens trobem doncs, en definitiva, amb un BON MODEL que recordem és aplicable ja des de l’1 de gener d’aquest any.

Per saber més sobre el nou model us recomano dos enllaços:

· http://www.gencat.cat/noumodel/cat/model.htm. On trobareu un anàlisi comparatiu molt treballat entre el vell i el nou model. Les diferències són clares.
· http://www.meh.es/Documentacion/Publico/GabineteMinistro/Presentaciones/12_07_07%20Presentacion_reforma_financiacion_autonomica.pdf. És la proposta presentada pel Ministeri d’Economia i Hisenda i aprovada pel Consell de Política Fiscal i Financera aquest mes de juliol.