Les altres maneres de fer

Per primer cop, aquesta Fira m’ha fet sentir autèntica vergonya pròpia i aliena de qui en teoria ens representa com a municipi.

El divendres vam poder llegir al Diari de Girona, com el senyor alcalde actual, Quim Cufí, deia “la Fira l’he portada sempre jo”. A jutjar per les opinions que transmetien amb la fulla de diari en mà els seus companys de CiU a més d’un dels presents en la Fira, no estaven massa contents. Aquesta frase descriu una manera de fer i un tarannà clar.
Crec que el PSC de Quart va prendre la decisió encertada, més val estar a l’oposició que amb aquestes companyies. Hi ha una frase castellana que diu “más vale solo, que mal acompañado”. Doncs això.

A més, sinó en teníem prou per haver hagut d'escoltar el discurs d’investidura més sectari de la història democràtica de l’Ajuntament de Quart, vam haver de sentir el senyor Cufí fent un míting en un acte institucional, la inauguració de la Fira. Sembla ser que el “chavisme” s’ha instal·lat a Quart. Per cert, encara esperem el regidors del PSC que ens presenti el senyor alcalde al conseller Huguet que va venir a inaugurar la Fira. No hauria d’oblidar-se que a ell el van votar 380 persones, per 750 que van votar-nos a nosaltres.

Els dos anys de mandat del senyor Lloret (CiU) van tenir errades, però el paper institucional d’alcalde va ser el que havia de ser. Ara, no. Aquest alcalde no representa la majoria del poble i, el que és molt pitjor, no la vol representar. Sort que, com diuen, els governs que neixen contra les urnes, moren a les urnes... i sinó al temps que potser no caldrà ni esperar a les eleccions.

Llei d'Economia Sostenible

Fa uns dies el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va defensar en el Congrés l’avantprojecte de llei d’Economia Sostenible.

És una llei amb un caràcter transversal, amb mesures que afecten a tots els àmbits i que us passo a resumir:

- En matèria de regulació de la comercialització dels plans i fons de pensions, les entitats comercializadores hauran de proporcionar al Ministeri d'Economia i Hisenda la informació que se'ls sol·liciti i es reforcen els sistemes d'inspecció i sanció dels supervisors financers.

- S’incorporen millores en els organismes reguladors, amb la finalitat de dotar-los de major independència i transparència. Així, es redueix el nombre de membres dels consells.

- Per a garantir la sostenibilitat financera de les administracions públiques, es crearà un grup especial d'avaluació de la despesa que analitzarà, tant els programes de despesa com l'estructura i procediment dels diversos ministeris i organismes públics, i realitzarà recomanacions per a incrementar la seva eficiència. Així mateix, es presentarà un pla d'austeritat i qualitat de la despesa i un pla de racionalització del sector públic empresarial i de l'estructura de l'Administració Pública.

- En matèria de contractació pública i col·laboració públic-privada, els contractes del sector públic només podran modificar-se quan s'hagi previst en els plecs o en l'anunci de licitació o quan concorrin causes de força major. A més, els modificats no podran superar el 20% del preu inicial i s'augmenta el percentatge de subcontractació que es pot exigir als contractistes, que passa del 30% al 50%, amb la finalitat de fomentar la participació de les PIMES en la contractació pública.

- La Llei d'Economia Sostenible també contempla mesures per simplificar els tràmits administratius. Així, es redueixen els terminis per a la creació d'empreses: es reforma la Llei de Societats de Responsabilitat Limitada establint un termini màxim de cinc dies quan el capital social se situï entre 3.100 i 30.000 euros, amb un cost màxim de 250 euros, i d'un dia de termini quan el capital se situï entre els 3.000 i 3.100 euros, amb un cost màxim de 100 euros. Per a la constitució de totes aquestes empreses se suprimeix l'Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats.

- L'avantprojecte incorpora, així mateix, mesures fiscals d'impuls a la I+D+i, a la rehabilitació d'habitatges, al lloguer i a la millora mediambiental. En concret, s'eleva un 50% el percentatge de deducció en l'Impost sobre Societats per a les activitats d'innovació, passant del 8% al 12%. A més, s'incrementa el límit màxim de la deducció, que passa a ser el 60% de la quota íntegra minorada (enfront del 50% actual) en els casos en els quals la inversió en I+D+i sigui significativa (d'import superior al 10% de la quota íntegra de l'exercici).

- En l'Impost sobre Societats, també es manté la deducció mediambiental, que estava previst que desaparegués en 2011, i s'incrementa, passant del 4% al 8%, al mateix temps que s'inclouran les inversions que evitin la contaminació acústica.

- També es modifica la deducció per adquisició d'habitatge habitual (es limita a les rendes inferiors a 24.107 euros anuals) a partir del 1 de gener de 2011, i s'equipara fiscalment el lloguer amb la compra d'habitatge, al establir aquest mateix límit per a aplicar-se la deducció per lloguer.

- Quant als incentius a la rehabilitació, s'ampliaran els casos en els quals es pot aplicar un IVA reduït per a les obres de rehabilitació d'habitatges i s'estableix una nova deducció en l'IRPF del 10% per a les obres relacionades amb l'eficiència energètica, l'ús de l'aigua o l'adaptació a persones amb mobilitat reduïda que es realitzin en els habitatges abans del 31 de desembre de 2012 .

- La nova llei introdueix també major progressivitat en la tributació de les retribucions plurianuals, al establir un límit absolut de 600.000 euros per a aplicar-se la reducció del 40% de la qual es beneficien els rendiments amb període de generació superior a dos anys, i en l'IRPF, s'estableix l'exempció del xec-transport, fins a un màxim anual de 1.500 euros.

- En matèria de telecomunicacions, es permetrà l'ús de les bandes de freqüència de 900 megaerzis per a la prestació de serveis de tercera generació, es reduirà la taxa general d'operadors de telecomunicacions, establint-se per a 2010 el 1 per 1.000 de la xifra d'ingressos bruts d'explotació. A més, a partir de 2011 s'inclourà la banda ampla a una velocitat mínima de 1 mega per segon com part integrant del servei universal.

- La Llei incorpora, igualment, mesures per a garantir la sostenibilitat mediambiental. En aquest context, es fixa l'objectiu de reduir un 20% les emissions de gasos d'efecte hivernacle i d'un consum del 20% d'energies renovables sobre el total de consum d'energia bruta per a l'any 2020 .

- Per a assolir-lo, es crearà un 'segell' que certifiqui la reducció d'emissions, que conferirà un valor addicional a les tecnologies de baixa intensitat del carboni, al mateix temps que es crearà un fons públic per a la compra de crèdits de carboni. A més, les reduccions certificades d'emissions i les unitats de reducció d'emissions adquirides pel fons es constituiran en actius de l'Estat i podran alienar-se.

- La llei crea també la Taula de Mobilitat Sostenible com òrgan consultiu, assessor i de cooperació de tots els agents vinculats a la mobilitat. Les seves principals funcions seran coordinar les actuacions de les diferents administracions públiques, avaluar les accions engegades i informar sobre els projectes normatius que afectin a la mobilitat.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen també aquest text El Periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

L'abaratiment dels acomiadaments

La recomanació d'abaratir l'acomiadament "per a crear ocupació" és errada en els temps i en els objectius.
¿Quin sentit té abaratir l’acomiadament quan precisament el que volem promoure és la contractació, no l’acomiadament? Es posa com a argument, discutible des del punt de vista econòmic, que a mig termini facilitarà la contractació.
El molt seriós problema de les amplíssimes fluctuacions de l'ocupació en el nostre país, amb fenomenals creacions de llocs de treball en períodes de puixança econòmica, seguides de caigudes de l'ocupació i augments de la desocupació, també extraordinaris, no es deu al fet que hi hagi més dies per any en les indemnitzacions per acomiadament que en altres països. Ho demostra, a més d'una anàlisi de causa i efecte, el cas d'Irlanda, que amb una flexibilitat total en els contractes laborals ha tingut una experiència semblant a l'espanyola.
Les excessives fluctuacions de l'ocupació tenen causes molt més profundes que el cost de l'acomiadament, en les estructures de la demanda agregada i del sistema productiu espanyol.
Una de les causes que ha provocat aquest model d’ocupació caracteritzat per l’alta temporalitat és el gran pes d’inversions en alguns sectors econòmics, com és el cas de la construcció i els serveis, que l’incentiven. La inversió és la component més volàtil del PIB en tots els països, però a Espanya té major pes i majors fluctuacions, i determina molt més que en altres països grans oscil·lacions de l'ocupació. Quan es redueixi, com és d'esperar, l'excessiu pes de la construcció i el turisme amb poc valor afegit - que a més exigeix inevitablement plantilles en gran part temporals-, disminuiran substancialment els enormes canvis de l'ocupació que hem experimentat en les darreres dècades.

No tots som iguals

La corrupció ha entrat a l’oasi català, s’ha dit aquests dies. Cal fer una apreciació, i és que la corrupció, per mala sort, no és novedosa.
El que sí és novetat, és que ara tenim unes forces policials molt més eficients i uns mitjans de comunicació que donen les notícies en directe. I d’això sí ens n’hem de felicitar, perquè els corruptes han de ser denunciats i anar a la presó.
Ara bé, els ajuntaments, i la majoria d’institucions, estan plens de persones, amb dedicació i en moltíssims casos sense cap mena d’assignació, que no es mereixen ser comparats amb els que aquests dies surten per la televisió.
La confiança és bàsica en tot el nostre sistema, si no, només cal veure què ha passat amb l’economia. I en el cas de la política, ens trobem amb el mateix. La manca de confiança, quan no la desconfiança declarada, porta a la degeneració de la democràcia.
És per això que ara més que mai, calen actituds exemplaritzants. Perquè la gran majoria de polítics d’aquest país, siguin de les sigles que siguin, són gent honrada i decent. Atributs ambdós que haurien de ser definitoris de l’activitat política.
Ja ho he dit en diversos articles, estem en un mal moment per la democràcia i, per tant, per la llibertat. I per això, i tal i com va dir Àngela Merkel en la commemoració del 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlín hem de recordar que “La llibertat no neix per sí sola, cal lluitar per ella” i jo hi afegiria: “La llibertat no es manté per si sola”.

Berlusconilàndia

Fa pocs dies el Parlament europeu, amb els vots de tota la dreta, ultradreta i euroescèptics votava contra una resolució en què es denunciaven les pràctiques feixistes i contra la llibertat d’opinió del senyor Berlusconi.
Itàlia fa temps que es troba en una espiral preocupant, i només l’última sentència del Tribunal Constitucional dient que era inconstitucional la llei que es va fer el senyor Berlusconi ad hoc per tal de no poder ser perseguit per la justícia mentre fos primer ministre dóna senyals de trobar-nos davant d’un país europeu.
Tanmateix, la permissivitat de tota la dreta europea aliant-se amb posicionaments neofeixistes no és bon símptoma. De dictadures no n’hi ha de bones, ni les d’esquerres ni les de drets. I davant de símptomes antidemocràtics, vinguessin d’on vinguessin, la reacció hauria de ser unitària en favor d’allò que en teoria ens uneix: la democràcia i la llibertat.
Berlusconi és un pallasso de la política i a més un presumpte estafador, a més d’un conegut promotor de la prostitució. Aquests tipus de personatges no ajuden a generar confiança en els nostres dirigents, i menys, quan aquests a sobre opten per no pronunciar-s’hi o per defensar la seva actuació.
I el que és pitjor sembla que les maneres de fer d’aquest senyor s’estenen a uns nivells, que ni els de la Grip A. Sens dubte, ens trobem davant mals moments per la democràcia i, per tant, davant certs perills per la nostra llibertat.

Cas Millet

Les últimes setmanes estan sent polèmiques pels escàndols de corrupció que han afectat al PP, però d’aquest ja es parla molt, jo vull parlar del cas del Palau de la Música Catalana, el cas Millet.
En primer lloc, em causa estupefacció la passivitat amb què polítics i sembla que agents socials es prenen el tema. Suposo que deu ser perquè tots hi rebrien, ja que el Palau de la Música té un patronat conformat amb gent de totes les forces polítiques i a tots se’ls va passar que aquest senyor feia el que volia. Tanmateix, em sembla tot plegat hipòcrita.
No podem estar demanant a la gent que es senti identificada amb les institucions, que votin, que confiïn, que comprenguin les decisions dels governants, si després quan davant fets d’aquesta índole, sembla que l’estratègia és “deixar passar”.
Em causa vergonya pròpia, com a membre d’institucions i d’un partit polític, i aliena, per aquells que amaguen el cap. Cal ser contundents i aplicar el bisturí quan i on cal, en favor de la transparència i de l’ètica i moral política, que per molt que diguin el contrari, jo segueixo dient que existeix en el món de la política.
Si no reaccionem davant de fets com aquests, quan vulguem recuperar o defensar la importància dels partits polítics, com a òrgans de participació, i de les administracions, com òrgans de gestió eficient, potser ja farem tard.
Aquests actes i la gestió posterior s’estan convertit en autèntiques armes de desafecció massiva.